Menú
Tot i que la masia és del segle XVI, el nom Moncau no apareix en el fogatge de 1553. Probablement, aleshores rebia un altre nom. Potser, l’entrada al mas de Pere Moncau, a finals del segle XVI o a l’inici del segle XVII, va comportar aquest canvi. Pere Moncau era natural de Tagamanent, on encara es manté aquest topònim. La família Moncau es troba documentada al llarg dels segles XVII, SVIII i inicis del XIX. Els Moncau formaven part d’una pagesia mitjana i benestant, de manera que alguns membres d’aquesta nissaga van ocupar càrrecs de responsabilitat en el govern de la baronia de Montbui. Aquesta posició els va portar a emparentar-se amb nissagues de característiques semblants a les seves del mateix poble i d’altres parròquies per exemple, els Bosc de Lliçà o els Maspons i els Brustenga de Santa Eulàlia. Aquesta capacitat els va permetre superar moments crítics, com l’epidèmia de pesta que va assolar la zona l’estiu de 1653. Aleshores, en tan sols cinc dies, moriren cinc persones del mas. L’any 1835, Maria Moncau, hereva i pubilla del mas Moncau, es va casar amb Josep Rovira de Villar, hereu del mas homònim de Santa Maria de Llerona, de manera que, des de llavors, can Montcau ha esdevingut una masoveria. Els Rovira de Villar van convertir-se en un dels principals propietaris rurals del Vallès, i van intervenir de forma activa en la vida associativa de la comarca durant el primer quart del segle XX. La família Rovira de Villar va posseir el mas fins al darrer quart de la centúria passada.
Can Moncau representa la tipologia clàssica de la masia que queda establerta a partir del segle XVI, coincidint amb un període de recuperació del camp. Un cop establerta la tipologia de tres cossos amb la sala ocupant el cos central, es fa evident la simetria compositiva de la façana, que és una de les característiques de les masies del segle XVI. Originàriament, era una masia de tres cossos paral·lels; posteriorment, se n’hi va afegir un al costat sud, per habitacions, i un altre al costat nord, utilitzat com a celler. A la porta principal, que és d’arc de mig punt fet de dovelles, s’hi accedeix per mitjà d’uns esglaons de granit. A la pedra clau hi ha un escut. A banda i banda de la porta, hi ha un pedrís. A la finestra de la dreta de la porta, que és de llinda plana, hi ha gravada la data, 1668, i un motiu d’entrellaç. Així mateix, conserva una reixa de ferro forjat de llangardaix. Les obertures del primer pis són de tipus gòtics i reflecteixen la màxima esplendor de la masia. Les de les habitacions són d’arc conopial amb l’interior lobulat i mascarons i decoració vegetal a les impostes. Per la riquesa decorativa destaca la finestra de la sala. L’interior de la masia conserva, gairebé intacta, la distribució de l’espai que es va establir al segle XVI. Entre les estances més significatives, destaquen, a la planta baixa, la cuina; al primer pis, la sala, que era una de les estances més significatives. També es conserven els festejadors a l’interior de les finestres de la façana principal.
(Extret de “Les arrels del nostre poble. Itineraris pel patrimoni de Lliçà d’Amunt”, editat per l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt)
