El lloc de Lliçà d'Amunt surt documentat el 987, però la referència del poble veí de Lliçano Subteriore o de Vall (d'Avall) el 946 pressuposa ja l'existència d'un Lliçà d'Amunt en aquella data. El lloc era, però, habitat de molt abans, com ho indiquen les restes de vil·les romanes a Ca l'Amell Gros i Santa Justa i a la dependència de Sant Valerià. També s'ha localitzat un forn de ceràmica romana a Ca l'Amell Gros i indicis d'habitatge remot a altres indrets del terme. 
Sembla que el nom del nostre poble derivaria del nom patrici romà Lucius. L'any 989 apareix esmentat com a Liciano. El 1174, com a Liziano Superiori. El 1359, com a Sant Julia de Llissa sobira.
Lliçà d'Amunt va ser escrit antigament com a Lliçà Sobirà, mentre que Lliçà de Vall va ser Licano Subteriore i Liçà Jusà.
El terme de Lliçà d'Amunt, integrat per les dues antigues parròquies de Sant Julià i Sant Esteve de Palaudàries, des dels seus orígens coneguts formava part del terme o domini de Montbui, originalment un alou comtal cedit en feu a Gombau de Besora vers el 995. Ambdues parròquies són esmentades nominalment el 1059 quan els comtes Ramon Berenguer I i Almodis van fer les paus amb Mir Geribert i van cedir-li el feu de Montbui que ell reclamava com a part de l'herència de la seva muller Guisla de Besora, filla de Gombau. Aquestes parròquies no es van separar mai més del terme i, després, baronia de Montbui i com a part integrant d'aquesta foren propietat dels descendents de Mir Geribert, els Santmartí, després dels Montbui, dels Planella, de la corona, dels Torrelles i del Consell de Cent de Barcelona (1490-1714) i, finalment, batllia reial. Forma municipi propi des del 1836, data en què es consumà l'esquarterament de l'antic terme de la baronia.
Això sembla confirmar la idea que es distingeix el poble d'aigües amunt del riu del d'aigües avall, més que no el poble situat dalt d'un munt del poble situat a la vall. Sense ànim de crear polèmica, sembla més coherent la decisió del nostre poble d'anomenar-se "d'Amunt" i no "de Munt" que la del nostre poble veí que ha decidit ser "de Vall" en lloc de "d'Avall".
Lliçà d’Amunt és un poble extens, de prop de 22 quilòmetres quadrats, format per un centre urbà i 17 barris dispersos pel territori, amb tipologia de cases unifamiliars. 
Lliçà d'Amunt té el rècord de creixement del Vallès Oriental i la segona posició en la demarcació de Barcelona. En només vint anys, Lliçà d'Amunt ha quadriplicat la població, de 2.600 habitants l’any 1981 a 10.000 h. l’any 2000. El poble està en constant creixement, al 2017 va arribar als 15.000 habitants, i encara en seran molts més amb el desenvolupament del nou centre urbà, el gran projecte de futur en què treballa l’Ajuntament.
Llicà d’Amunt té una orografia suau, amb valls i turons orientats de nord a sud que estan relacionats amb els cursos d’aigua i que defineixen un agradable paisatge agrícola i forestal, típicament vallesà, amb els pintorescs Cingles del Bertí i el Montseny com a teló de fons.
El principal riu és el Tenes, que forma part de la conca del riu Besòs i que al pas pel nostre municipi es caracteritza per tenir poc desnivell, descriure una forma serpentejant, presentar un estat ecològic relativament bo, oferir aigua per al reg de les zones agrícoles descrit des de l’època medieval i causar risc d’inundació en cas de pluges sobtades. Al costat del Tenes i a tocar del terme de Lliçà de Vall cal destacar la bassa de can Dunyó: una zona humida d’interès regional, on es troba una notable biodiversitat, sobretot aus d’ambients aquàtics.
A més del riu Tenes hi ha dos altres eixos naturals al municipi, també relacionats amb l’aigua: la vall del Torrent d’en Bosc i la Riera Seca, amb el magnífic bosc de Palaudàries com a capçalera. Connectant totes aquests espais trobem una xarxa de camins rurals i forestals on poder anar a peu, en bicicleta o a cavall tot gaudint de la natura i del patrimoni local.
Al terme de Lliçà d'Amunt, a més de diverses cases pairals es conserven dos esglésies i tres ermites. 
Al nucli urbà hi ha la parròquia de Sant Julià de Lliçà d'Amunt, esmentada ja l'any 1014, i al voltant la petita Sagrera atapeïda. A l'edat mitjana, l'espai de trenta passes al voltant de l'església esdevenien lloc sagrat i protegit -la sagrera- on no es podia robar ni delinquir i on els pagesos podien viure en pau.
Dalt del turó que tanca el nucli urbà per ponent, hi ha la petita capella de Sant Baldiri, del 1727. I més cap a ponent encara, la capella de Sant Valerià, esmentada ja l'any 1094. Ambdues es troben al peu de dos dels grans camins que baixaven de Sant Feliu de Codines a Parets per dalt les carenes.
Entre les valls de Caldes i del Tenes, en l'oasi natural que és la petita vall agrícola de Palaudàries, protegida pel bosc al nord i assetjada per les grans urbanitzacions que l'envolten, hi ha el conjunt monumental de Sant Esteve de Palaudàries, església ja esmentada el 904 com a Palatio Arias. Té un gran campanar i l'única torre-comunidor (lloc des d'on el rector beneïa les collites i conjurava les tormentes) de la vall del Tenes.
Finalment, al nord-est del terme, al peu de l'antiga via romana que anava d'Aquae Calidae (Caldes) a Granularius (Granollers), hi ha la capella típicament romànica de Santa Justa i Santa Rufina, ja esmentada l'any 1072, amb un gran campanar d'espadanya que sembla desproporcionat. L'ermita es troba enmig d'un bosquet d'alzines i envoltada pels camps, i és un dels llocs més màgics i emblemàtics del terme.
Lliçà d'Amunt, un poble per viure
