Menú
Es va construir durant l’alcaldia de Pere Manent (entre els anys 1945 al 1953).
El motiu de la construcció d’aquest safareig va ser la manca d’aigua al barri de la Sagrera i en canvi allà sempre n’hi havia.
La singularitat d’aquest safareig en front d’altres, és que l’aigua sempre arribava neta perquè sortia directament de la mina i no del rec com passa a d’altres.
Una altra particularitat és que era allargat i sense cobertura i quedava a peu de camí. Per facilitar la feina a les bugaderes es va rebaixar el terreny del costat on s’hi pot baixar a través d’unes escales, i d’aquesta manera no els calia treballar agenollades.
El safareig es va estar utilitzant fins la dècada dels anys 80, l'any 1987 s’hi va fer una neteja i remodelació. Durant el primer trimestre de 2023 es va dur a terme la rehabilitació i recuperació d’aquest espai.
Altres safaretjos que s'utilitzaven a Lliçà d'Amunt
Aquests safaretjos es trobaven al llarg del rec Sotsaigües. Es trobaven en patis de cases particulars però eren utilitzats per diferents cases del barri.
Un darrer safareig que no depenia del mateix rec i que feia servei a la gent del barri de Can Bosch era:
Les cases aïllades tenien els seus propis safaretjos ja que degut a la distància els era difícil utilitzar els públics.
L’escriptor Josep Cassart ho explicava en un article a El 9 Nou anomenat “Fer safareig” el 4 d’abril de 2022: “Fa molts anys, per netejar la roba no hi havia altre remei que anar a la riera o bé als safaretjos públics, que es van acabar instal·lant a cada poble. Aquesta feina poc agradosa obligava les dones a acudir a aquests espais exclusivament femenins. Era un tortura fer la bugada a l’hivern amb l’aigua glaçada que tallava les mans. Alguns dies, les primeres dones que arribaven al safareig havien de fer servir el picador de roba per trencar la capa de gel que s’hi havia format. Carretejar els coves i els cossis amb la roba bruta que havia de ser rentada i després de la feina de xopar, ensabonar, picar i esbandir, tornar-la cap a casa, molla, que havia augmentat moltíssim el seu pes. Als estiu la cosa es feia més benèvola i algunes dones hi duien la canalla que aprofitaven el safareig per refrescar-s’hi. Mentre feinejaven compartien el safareig amb altres dones, i es feien confidències i xafarderies, tot allò que encunyaria la famosa frase “fer safareig”. (...)Quan les cases van tenir aigua corrent, qui més qui menys s’hi va fer instal·lar a algun racó de l’habitatge un petit safareig d ́’ús familiar, normal-ment fet pels paletes, que va alleujar les dones d’una feina tan feixuga com la d’anar al safareig públic, i això, sumat a l’aparició de les rentadores automàtiques, va ser la fi dels antics safaretjos.”
