Menú
Visita a Sant Valerià i Palaudàries amb observació de l’entorn: bosc, conjunt històric i connector ecològic.
L’ermita de Sant Valerià de Roberts i la masia de Can Coscó formen aquest conjunt històric emmurallat, situat dalt la carena i al peu de l’antic camí ramader de Caldes que enllaçava amb la Creu Baduell. L’ermita, citada ja l’any 904, va ser reconstruïda el 1711. La masia amb portal, balcó i finestra d’arc de pedra, data del 1571. L’aplec se celebra el segon diumenge després de Pasqua.
El bosc de Palaudàries és el més gran de Lliçà i un dels més extensos de la plana del Vallès. Està configurat per dues valls, limitades per tres carenes, orientades en direcció nord-sud. En aquest mateix sentit s’hi troben, un a cada vall, els torrents de can Valls i de Pa-i-Aigua. La vegetació està formada per un bosc mixt de tipus Mediterrani, constituït bàsicament per pi blanc, pi pinyer i alzina, així com roures en els seus fondals. Així mateix, podem trobar zones on el sotabosc està força ben constituït (heures, roser bord, arç blanc, etc.).
Format per la masia i l’església de Sant Esteve de Palaudàries, les seves primeres referències daten de l’any 904 amb el nom de Palatio Arias, fent potser referència a una residència senyorial. L’església va ser ampliada el 1587 i reformada el segle XVIII; actualment també s’hi fan unes importants obres de conservació. Està composta per una sola nau, amb absis poligonal i capelles laterals. Destaca el seu gran campanar medieval i la torre comunidor -única a la vall del Tenes-, lloc des d’on el rector beneïa les collites i conjurava les tempestes.
La vall de Palaudàries forma un corredor ecològic en sentit nord-sud. Fa de comunicació natural d’una part de la serralada Prelitoral (cingles de Bertí i Gallifa) situada al nord; amb la serralada de Marina i Collserola, per la banda sud, a través de la plana de Gallecs. A l’extrem sud de la vall, entre els barris de Palaudalba i Can Roure, on actualment es construeix un equipament públic, hi ha aquest punt crític pel reduït espai natural que en resta, que anomenem connector ecològic. La rellevància d’aquest lloc es deu precisament al minso espai sense edificar que en resta i que, si desaparegués, tallaria aquest corredor natural tan vital per a la fauna terrestre existent en aquests espais naturals.
